A la època de l’existència del call jueu, la relació entre jueus i cristians era majoritàriament bona, però l’harmonia que existia entre aquests dos grups es va trencar, a causa de determinats actes dels cristians contra els jueus.
No obstant això, les religions no tenien una veritable convivència, ja que les comunitats jueves que vivien a Catalunya eren grups minoritaris amb inferioritat jurídica i real respecte a la comunitat cristiana. Tot i això, van existir intercanvis culturals, tractes econòmics i comercials i, fins i tot, llaços d’amistat. També van existir diversos atacs repetits al call organitzats per gironins d’ideologia cristiana. Van haver-hi èpoques de conflicte i també de tolerància entre els dos conjunts. El jueu no era considerat un ciutadà, i tampoc era lliure, sinó que era propietat del rei. Se’ls hi negava tota la participació oberta al poder i eren regulats pel govern de la ciutat. Els jueus havien de portar distintius. D’aquesta manera, la resta de la població (la cristiana) podia saber si la persona amb la que parlava o veia passar era jueva o cristiana. Els treballadors reials no la seguien, ja que aquesta llei no els influïa. Eren persones privilegiades que no havien d’obeir aquest tipus de norma. La major part de la comunitat jueva no estava satisfeta amb aquest fet, ja que era un motiu de marginació social. Tot i això, no s’atrevien a desobeir la llei, perquè això podia significar la seva expulsió o, fins i tot, la mort. |